Vull fugir d'aquesta ciutat,
el fum del plàstic m'ofega.
No tinc forces per a oblidar
i l'horitzó s'esdevé complicat
sense tu al meu costat.
No he alçat el cap, no puc mirar
què m'espera darrere del mar,
no suporte veure el final.
Viure sols el pas que, no més enllà.
On està la llum que il·lumine algun far
per a continuar?
Camí de l'abisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.
Surt de City plàstic, fàstic a un món patètic.
Consciències pre-dissenyades al seu món sintètic
I dius que és dur parlar del futur,
doncs derribem un altre mur. Si estic amb tu em sent segur.
I ara explota la meua ràbia en forma de cançó.
Ràbia eterna si la impotència no ens cura el mal,
ràbia eterna si en la mirada s'atura el temps.
Crisi de la crisi individual si l'individu,
crisi quan el cicle ens escolta el cor.
Crisi de la crisi individual si l'individu.
És una guerra eterna.
Camí de l'abisme i et trobe, vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del fracàs.
Hui per fi ha arribat el dia de somriure-li a la vida.
Hui et trobe en el camí i es el nou punt de partida.
Rebentem amb alegria, disfrutem de la fugida.
Seguirem buscant la llum del far de la rebel·lia.
