Jo feia caramelles els diumenges al migdia
a Can Bellit la mestra ens deia que ens poséssim rectes com penjant d'un fil
Els dilluns de Pasqua els nens amb barretina i faixa,
les nenes de pubilles, cantàvem per les places i els carrers.
I a mesura que creixíem les hormones s'excitaven
més cremats que una bengala
confoníem rebel·lia amb distorsió
i amb quatre quintes ens crèiem els més "punkis"
i els més durs de la comarca
tot i que érem els més dolents de tots.
Jo volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
La post-adolescència ens atrapà en el mestissatge
i amb més voluntat que traça
ens atrevíem a mesclar tots els estils.
I amb la innocència pròpia del autodidactes vam cometre mil errades
i d'alguna en vam aprendre la lliçó.
Jo volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
Cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
Caramelles i sardanes, borratxeres i guitarres
els anys posen a prova el nostre afany
però mentre no ens fallin les cames, seguirem cantant amb ganes
ja que és això el que ens fa tirar endavant.
Caramelles i sardanes, borratxeres i guitarres
els anys posen a prova el nostre afany
però mentre no ens fallin les cames, seguirem cantant amb ganes
ja que és això el que ens fa tirar endavant.
Jo sols volia cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
Cantar, cantar
i si cal perdre-hi la veu en la passió d'un sol moment
on l'únic que m'importa és el present.
on l'únic que m'importa és el present.
...l'únic que m'importa és el present.
Sí!
