He fet un salt, un salt estrany
que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc,
i a dins tu i jo i el meu gran salt.
Teníem por mirant a baix,
teníem por i ens hem quedat
mig abraçats, sentint el salt
regalimant-me entre les mans.
Els testimonis oculars
diuen “quin salt, carai quin salt!”;
les mares diuen als infants
“no us apropeu, que ha fet un salt!”.
Érem tu i jo amb el món a part
i ara és el món que ens salvarà
entre les runes d’aquest salt,
que érem tu i jo i ja no ho som tant.
Que això nens cau, que això nens cau!
Crido el teu nom entre el fum blanc.
“Agafa’t fort i, si pots, cau
amb els dos peus i en un lloc pla”.
I mereixíem un comiat
més digne de ser recordat
i no aquest veure’ns destrossats
per la força de la gravetat.
Tu, saltador que saltes salts!
Tu, grimpador professional!
Tu, amic per sempre ambulant
que et defineixes pels teus salts!
Que fàcil tot! Que bé que estàs!
En els teus ulls il·luminats
ja s’intueix la immensitat
de tot un món al teu abast.
La nit caurà, la nit caurà,
la nit caurà i desplegaràs
un somni dolç i atrotinat
dels saltadors que salten salts.
I fins demà, i fins demà,
i, a fora, hi bufa un vent tan suau,
i el saltador s’adormirà
fent cara de res,
fent cara de salt.
