La Maria i el Marcel,
de costat en una barra,
es miren i fan glopets
a les respectives canyes.
Ell vesteix tot de vermell,
ella emplena un crucigrama.
Ai Maria, ai Marcel,
qui s'acosta a parlar amb l'altre?
Qui s'arrisca a fracassar?
Qui saltà ara sense xarxa?
Ell la vol treure a ballar,
ella se'l vol endur a casa.
Et convidaria a vi,
seria dolç, seria amable,
si volguessis seure amb mi,
quin moment més agradable!
Tancaríem el local,
la nit seria tan llarga.
Marxaríem els dos junts
d'aquesta ciutat tan rara
i tindríem fills ben forts
i una casa amb balconada.
El Marcel allarga un braç,
la Maria somriu a l'aire.
Però l'estona ha anat passant
i no troben les paraules.
Ell demà serà capaç,
ella demà estarà més guapa.
És nit freda per ser abril
no s'està enlloc com a casa.
És nit freda per ser abril
no s'està enlloc com a casa.
És nit freda per ser abril
no s'està enlloc com a casa.
És nit freda per ser abril
no s'està enlloc com a casa...
